Amb motiu de la celebració del Dia Mundial del Cooperant, Metges i Pacients parla amb Sonia Agudo, directora de la Fundació per a la Cooperació Internacional de l’Organització Mèdica Col·legial (FCOMCI), per a conèixer els principals reptes als quals s’enfronten en l’actualitat els mèdics cooperants, els principals projectes en els quals es troba immersa la Fundació, així com de les característiques i requisits necessaris per a aconseguir sortir a terreny d’una forma responsable i eficaç
– Quin paper exerceix la FCOMCI en la promoció de la cooperació internacional en l’àmbit mèdic i de la salut?
Aquesta Fundació té un paper catalitzador de tot aquest entusiasme i inquietuds dels professionals sanitaris, i els metges en particular, que els mou a continuar exercint la seva professió més enllà del seu treball remunerat. A més, també treballem per a identificar a aquests metges solidaris i com es distribueixen en el territori nacional. Aquestes dades ens ajuden a tenir un mapa més precís de com funciona la cooperació sanitària a Espanya. També ens ajuden a posar-los nom, a visibilitzar la seva labor, a donar-los el valor professional i social que mereixen. Perquè, com va dir Adela Cortina: “Fins que les coses no tenen nom, creiem que no existeixen”. I això és el que ha ocorregut amb la figura dels mèdics cooperants i voluntaris a Espanya, que ha funcionat fins ara de manera molt descentralitzada, dispersa i anònima.
– Quins són els principals projectes o iniciatives en els quals la FCOMCI està involucrada actualment?
Estem posant el focus en programes relacionats amb la formació. La cooperació sanitària basada en l’assistencialisme puntual i no acompanyada amb programes de formació i permanència ha de quedar en desús. Quan es va iniciar la cooperació internacional a Espanya, aquesta es va centrar, per falta de personal, experiència, professionalització i estructura, en un assistencialisme amb molt poca atenció al capital humà existent a nivell local. En els seus inicis va ser molt útil i vistós, però a mesura que anem avançant i optimitzant l’acció en terreny, queda en evidència que els programes purament asistencialistas no són eficaços i obren la porta a unes certes distorsions en les quals el ‘volunturismo’ s’obre pas. És a dir, un programa asistencialista és efímer. Més enllà de tenir la carrera de Medicina, s’ha d’estar molt ben format i informat per a aconseguir una cooperació eficaç i responsable.
– Com ha evolucionat el treball de la FCOMCI al llarg dels anys en termes de cooperació internacional?
Al llarg d’aquests anys, hem tingut la possibilitat d’anar augmentant les prestacions que donem des de la Fundació als mèdics cooperants i voluntaris. A mesura que hi ha una relació més directa amb els equips que van a terreny i amb els responsables de cooperació dels col·legis, anem identificant de forma més precisa les necessitats reals d’aquelles persones que van a terreny, dedicant el seu temps lliure i pressupost propi a continuar exercint la seva professió en països empobrits de manera altruista.
– En el Dia Mundial del Cooperant, quin missatge li agradaria transmetre a aquells que estan interessats a participar en activitats de cooperació?
El missatge per a transmetre, sens dubte, seria la importància de la professionalització. Hem de continuar perfeccionant l’activitat sanitària en terreny i conscienciant que per molt complexos que siguin els contextos polítics, econòmics i socials, no tot val. Des de la FCOMCI hem de motivar i estimular la cooperació, però també tenim una responsabilitat que ens porta a ser dissuasius en uns certs aspectes. És a dir, en aquesta fase prèvia al terreny, hem d’informar sobre riscos existents (que afecten el sanitari, al seu entorn, i a la població beneficiària) i requerir als nostres professionals una visió molt nítida sobre la funció que exerciran al país de destinació, evitant d’aquesta manera possibles desviacions conductuals. Tot això s’aconsegueix únicament a través de la formació.
– Quins són els majors desafiaments que enfronta la cooperació internacional en el camp de la salut i com aborda la FCOMCI aquests desafiaments?
Els desafiaments en la cooperació sanitària són molts, però m’agradaria destacar especialment els relatius a la matèria pressupostària. El suport institucional i, per tant, els avanços en aquest àmbit estan totalment condicionats pel clima polític existent. Això suposa que es produeixin grans avanços, però també notables reculades. D’aquest impacte econòmic emanen molts altres desafiaments que parteixen des del suport que pugui tenir un professional en el seu entorn laboral, com la trasposició de la llei del voluntariat, que facilitaria molt la mobilitat dels professionals des de països amb estructures i sistemes de salut funcionals a altres països que presenten precarietat en aquest sentit. La inestabilitat institucional i la politització de la justícia social són, sens dubte, amenaces estructurals per a la cooperació internacional.
– Pot compartir algun exemple destacat d’un projecte de cooperació internacional que hagi tingut un impacte significatiu en una comunitat o regió específica?
Un exemple molt il·lustratiu de com hauria de ser la cooperació sanitària, quant a les seves bases de formació, és la Neurovascular School, un projecte que hem elaborat des de la FCOMCI juntament amb l’Hospital General Universitari Dr. Balmis d’Alacant i l’hospital de referència de Kíev, Ucraïna. Aquesta iniciativa ha sorgit sota demanda específica dels metges ucraïnesos, la qual cosa summa precisió i eficàcia en la manera de transmetre i compartir coneixement. No ha sorgit de qualsevol idea que de manera aleatòria i des del nostre privilegi, se’ns hagi ocorregut. Al meu entendre, aquest és el tipus d’ajuda més eficaç i sostenible.
– Quins recursos, habilitats o qualitats considera essencials per a ser un cooperant eficaç en el camp mèdic i de la salut?
Sota la meva experiència, destacaria per sobre de tot la humilitat. La capacitat de continuar aprenent i ser permeable per molt qualificat que un se senti. L’escassa qualitat de ser bon oïdor i observador és molt més important en terreny que la de ser bon orador. La consciència social és essencial, també l’empatia i l’obertura a noves experiències i maneres de pensar i entendre la vida. El que ens retorna de nou a la humilitat. Després de molts anys reconec al bon mèdic cooperant i voluntari en aquell que, havent triat una professió tan vocacional i humana, en un context de privilegi com és el d’Espanya, té la capacitat de deixar el seu ego a un costat, reunir totes les seves qualitats i ficar-les en una maleta.
